Motu Proprio sobre “El servei de la Caritat”

Proemi «La natura íntima de l’Església s’expressa en una triple tasca: anunci de la Paraula de Déu (kerygma-martyria), celebració dels Sagraments (leiturgia) i servei de la caritat (diakonia). Són tasques que s’impliquen mútuament i no poden separar-se l’una de l’altra» (Carta enc. Deus caritas est, 25). El servei de la caritat és també una dimensió constitutiva de la missió de l’Església i expressió irrenunciable de la seva pròpia essència (cf. ibíd.); tots els fidels tenen el dret i el deure d’implicar-se personalment per a viure el manament nou que Crist ens va deixar (cf. Jn 15, 12), brindant a l’home contemporani no només ajuda material, sinó també assossec i atenció de l’ànima (cf. Carta enc. Deus caritas est, 28). Així mateix, l’Església està cridada a exercir la diakonia de la caritat en la seva dimensió comunitària, des de les petites comunitats locals a les Esglésies particulars, fins a abastar l’Església universal; per això, necessita també «una organització, com a pressupòsit per a un servei comunitari ordenat» (cf. ibíd., 20), una organització que al seu torn s’articula mitjançant expressions institucionals. A propòsit d’aquesta diakonia de la caritat, a la Carta encíclica Deus caritas est vaig assenyalar que «és propi de l’estructura episcopal de l’Església que els bisbes, com a successors dels Apòstols, tinguin en les Esglésies particulars la primera responsabilitat de complir» el servei de la caritat (n. 32), i observava que «el Codi de Dret Canònic, en els cànons relatius al ministeri episcopal, no parla expressament de la caritat com d’un àmbit específic de l’activitat episcopal» (ibíd.). Tanmateix «el Directori per al ministeri pastoral dels bisbes ha aprofundit més concretament el deure de la caritat com a tasca intrínseca de tota l’Església i del bisbe a la seva diòcesi» (ibíd.), en qualsevol cas era necessari omplir aquesta llacuna normativa per tal d’expressar adequadament, en l’ordenament canònic, el caràcter essencial del servei de la Caritat en l’Església i la seva relació constitutiva amb el ministeri episcopal, traçant els perfils jurídics que comporta aquest servei a l’Església, especialment si es presta de manera organitzada i amb el suport explícit dels Pastors. Des d’aquesta perspectiva, per tant, amb el present Motu proprio desitjo proporcionar un marc normatiu orgànic que serveixi per a ordenar millor, en línies generals, les diverses formes eclesials organitzades del servei de la caritat, que està estretament vinculada a la naturalesa diaconal de l’Església i del ministeri episcopal. S’ha de tenir molt present que «l’actuació pràctica resulta insuficient si en ella no es pot percebre l’amor per l’home, un amor que s’alimenta en el trobament amb Crist» (ibíd., 34). Per tant, en l’activitat caritativa, les nombroses organitzacions catòliques no han de limitar-se a una mera recollida o distribució de fons, sinó que han de prestar sempre especial atenció a la persona que es troba en situació de necessita i dur a terme així mateix una preciosa funció pedagògica en la comunitat cristiana, afavorint l’educació a la solidaritat, al respecte i a l’amor segons la lògica de l’Evangeli de Crist. En efecte, en tots els seus àmbits, l’activitat caritativa de l’Església ha d’evitar el risc de diluir-se en una organització assistencial genèrica, convertint-se simplement en una de les seves variants (cf. ibíd., 31). Les iniciatives organitzades que promouen els fidels en el sector de la caritat en diversos llocs són molt diferents entre elles i requereixen una gestió apropiada. De manera particular, s’ha desenvolupat en l’àmbit parroquial, diocesà, nacional i internacional l’activitat de la «Caritas», institució promoguda per la Jerarquia eclesiàstica, que s’ha guanyat justament l’afecte i la confiança dels fidels i de moltes altres persones en tot el món pel generós i coherent testimoni de fe, així com per la concreció a l’hora de respondre les peticions de les persones necessitades. Al costat d’aquesta àmplia iniciativa, sostinguda oficialment per l’autoritat de l’Església, han sorgit en diferents llocs altres múltiples iniciatives, que neixen del lliure compromís dels fidels que volen contribuir de diferents maneres amb el seu esforç a testimoniar concretament la caritat envers les persones necessitades. Tant unes com les altres són iniciatives diferents quant a l’origen i al règim jurídic, encara que expressen igualment sensibilitat i desig de respondre a una mateixa crida. L’Església, com a institució, no pot ser aliena a les iniciatives que es promouen de manera organitzada i són lliure expressió de la sol•licitud dels batejats per les persones els pobles necessitats. Per això, els Pastors han d’acollir-les sempre com a manifestació de la participació de tots en la missió de l’Església, respectant les característiques i l’autonomia de govern que, segons la seva naturalesa, corresponen a cada una d’elles com a manifestació de la llibertat dels batejats. Al costat d’elles, l’autoritat eclesiàstica ha promogut per iniciativa pròpia obres específiques, a través de les quals proveeix institucionalment a canalitzar les donacions dels fidels, segons formes jurídiques i operatives adequades que permetin arribar a resoldre amb més eficàcia les necessitats concretes. No obstant això, en la mesura que aquestes activitats les promogui la pròpia Jerarquia, o comptin explícitament amb el suport de l’autoritat dels Pastors, cal garantir que la seva gestió es porti a terme d’acord amb les exigències dels ensenyaments de l’Església i amb les intencions dels fidels i que respectin també les normes legítimes emanades per l’autoritat civil. Davant d’aquestes exigències, calia determinar en el dret de l’Església algunes normes essencials, inspirades en els criteris generals de la disciplina canònica, que explicitessin en aquest sector d’activitats les responsabilitats jurídiques que assumeixen en aquesta matèria els diversos subjectes implicats, delineant en particular la posició d’autoritat i de coordinació que correspon a això al bisbe diocesà. Aquestes normes, però, havien de tenir una amplitud suficient per a comprendre l’apreciable varietat d’institucions d’inspiració catòlica que, com a tals, actuen en aquest sector, tant les que van néixer per impuls de la Jerarquia, com les que van sorgir per iniciativa directa dels fidels, i que els Pastors del lloc van acollir i van encoratjar. Si bé era necessari establir normes al respecte, calia al seu torn tenir en compte quant requereix la justícia i la responsabilitat que els Pastors assumeixen davant els fidels, respectant la legítima autonomia de cada ens. Part dispositiva Per consegüent, a proposta de l’Emm. President del Consell Pontifici «Cor Unum», després d’haver escoltat el parer del Consell Pontifici per als Textos Legislatius, estableixo i decreto el següent: Art. 1. – § 1. Els fidels tenen el dret d’associar-se i d’instituir organismes que duguin a terme serveis específics de caritat, especialment en favor dels pobres i els que pateixen. En la mesura que estiguin vinculats al servei de caritat dels Pastors de l’Església i/o per aquest motiu vulguin valer-se de la contribució dels fidels, han de sotmetre els seus Estatuts a l’aprovació de l’autoritat eclesiàstica competent i observar les normes que segueixen. § 2. En els mateixos termes, també és dret dels fidels constituir fundacions per a finançar iniciatives caritatives concretes, segons les normes dels cànons 1303 CIC i 1047 CCEO. Si aquest tipus de fundacions respongués a les característiques indicades en el § 1 s’observaran així mateix, congrua congruis referendo, les disposicions de la llei present. § 3. A més d’observar la legislació canònica, les iniciatives col•lectives de caritat a les quals fa referència el present Motu Proprio han de seguir en la seva activitat els principis catòlics, i no poden acceptar compromisos que en certa mesura puguin condicionar l’observança d’aquests principis. § 4. Els organismes i les fundacions que promouen amb fins de caritat els Instituts de vida consagrada i Societats de vida apostòlica estan subjectes a l’observança de les presents normes i han de seguir el que s’estableix en els cànons 312 § 2 CIC i 575 § 2 CCEO. Art. 2. – § 1. En els Estatuts de cada organisme caritatiu als quals fa referència l’article anterior, a més dels càrrecs institucionals i les estructures de govern segons el càn. 95 § 1 CIC, també s’expressaran els principis inspiradors i les finalitats de la iniciativa, les modalitats de gestió dels fons, el perfil dels propis agents, així com les relacions i les informacions que han de presentar a l’autoritat eclesiàstica competent. § 2. Un organisme caritatiu pot usar la denominació de «catòlic» només amb el consentiment escrit de l’autoritat competent, com s’indica en el càn. 300 CIC. § 3. Els organismes amb finalitat caritativa que promouen els fidels poden tenir un Assistent eclesiàstic nomenat d’acord amb els Estatuts, conformement als cànons 324 § 2 i 317 CIC. § 4. Alhora, l’autoritat eclesiàstica haurà de tenir present el deure de regular l’exercici dels drets dels fidels d’acord amb els cànons 223 § 2 CIC i 26 § 3 CCEO, per tal d’evitar multiplicar les iniciatives de servei de caritat en detriment de l’operativitat i l’eficàcia respecte a les finalitats que es proposen. Art. 3.- § 1. A efectes dels articles anteriors, s’entén per autoritat competent, en els respectius nivells, la que s’indica en els cànons 312 CIC i 575 CCEO. § 2. Si es tracta d’organismes no aprovats en l’àmbit nacional,encara que treballin en diverses diòcesis, s’entén per autoritat competent el bisbe diocesà del lloc en el qual es trobi la seu principal d’aquest ens. En qualsevol cas, l’organització té el deure d’informar els bisbes de les altres diòcesis en les quals du a terme la seva tasca, i de respectar les seves indicacions en relació a les activitats de les diferents entitats caritatives presents a la diòcesi. Art. 4. – § 1. El bisbe diocesà (cf. càn. 134 § 3 CIC i càn. 987 CCEO) exerceix la seva sol•licitud pastoral pel servei de la caritat en l’Església particular que té encomanada com a Pastor, guia i primer responsable d’aquest servei. § 2. El bisbe diocesà afavoreix i sosté iniciatives i obres de servei al pròxim en la seva Església particular, i suscita en els fidels el fervor de la caritat laboriosa com a expressió de vida cristiana i de participació en la missió de l’Església, com s’assenyala en els cànons 215 i 222 CIC i 25 i 18 CCEO. § 3. Correspon al respectiu bisbe diocesà vigilar que en l’activitat i la gestió d’aquests organismes s’observin sempre les normes del dret universal i particular de l’Església, així com les voluntats dels fidels que hagin fet donacions o deixat herències per a aquestes finalitats específiques (cf. cànons 1300 CIC i 1044 CCEO). Art. 5. – El bisbe diocesà ha d’assegurar a l’Església el dret d’exercir el servei de la caritat, i tenir cura que els fidels i les institucions sota la seva vigilància observin la legislació civil legítima en matèria. Art. 6. – És tasca del bisbe diocesà, com indiquen els cànons 394 § 1 CIC i 203 § 1 CCEO, coordinar en la seva circumscripció les diverses obres de servei de caritat, tant les que promou la Jerarquia mateixa, com les que responen a la iniciativa dels fidels, respectant l’autonomia que els fos atorgada conformement als Estatuts de cadascuna. En particular, vetlli perquè les seves activitats mantinguin viu l’esperit evangèlic. Art. 7. – § 1. Les entitats a les quals fa referència l’art. 1 § 1 han de seleccionar els seus agents entre persones que comparteixin, o almenys respectin, la identitat catòlica d’aquestes obres. § 2. Per tal de garantir el testimoni evangèlic en el servei de la caritat, el bisbe diocesà ha de vetllar perquè els que treballen en la pastoral caritativa de l’Església, a més de la deguda competència professional, donin exemple de vida cristiana i prova d’una formació del cor que testimoniï una fe que actua per la caritat. I, amb aquest objectiu, proveeixi la seva formació també en l’àmbit teològic i pastoral, amb específics currículums concertats amb els directius dels diversos organismes i amb propostes adequades de vida espiritual. Art. 8. – On sigui necessari per nombre i diversitat d’iniciatives, el bisbe diocesà ha d’establir en l’Església que se li ha encomanat una oficina que en el seu nom orienti i coordini el servei de la caritat. Art. 9. – § 1. El bisbe ha d’afavorir la creació en cada parròquia de la seva circumscripció d’un servei de «Caritas» parroquial o anàleg, que promogui també una acció pedagògica en l’àmbit de tota la comunitat per a educar en l’esperit d’una generosa i autèntica caritat. Si fos oportú, aquest servei es constituirà en comú per a diverses parròquies del mateix territori. § 2. Correspon al bisbe i al rector respectiu assegurar que, en l’àmbit de la parròquia, al costat de la «Caritas» puguin coexistir i desenvolupar-se altres iniciatives de caritat, sota la coordinació general del rector, tenint en compte el que s’ha indicat en l’art. 2 § 4. § 3. És un deure del bisbe diocesà i dels respectius rectors evitar que en aquesta matèria s’indueixi a error o malentesos als fidels, per la qual cosa han d’impedir que a través de les estructures parroquials o diocesanes es faci publicitat d’iniciatives que, encara que es presentin amb finalitats de caritat, proposin opcions o mètodes contraris als ensenyaments de l’Església. Art. 10. – § 1. Correspon al bisbe la vigilància sobre els béns eclesiàstics dels organismes caritatius subjectes a la seva autoritat. § 2. És un deure del bisbe diocesà assegurar-se que els ingressos provinents de les col•lectes que es realitzin en conformitat als cànons 1265 i 1266 CIC, i cànons 1014 i 1015 CCEO, es destinin a les finalitats per a les quals s’han recollit (cànons 1267 CIC, 1016 CCEO). § 3. En particular, el bisbe diocesà ha d’evitar que els organismes de caritat subjectes al seu càrrec rebin finançament d’entitats o institucions que persegueixen finalitats en contrast amb la doctrina de l’Església. Anàlogament, per a no escandalitzar els fidels, el bisbe diocesà ha d’evitar que aquests organismes caritatius acceptin contribucions per a iniciatives que, per les seves finalitats o pels mitjans per a assolir-los, no estiguin d’acord amb la doctrina de l’Església. § 4. De manera particular, el bisbe ha de cuidar que la gestió de les iniciatives que depenen d’ell sigui testimoni de sobrietat cristiana. Amb aquesta finalitat, ha de vigilar que els sous i despeses de gestió responguin a les exigències de la justícia i als necessaris perfils professionals, però que alhora siguin degudament proporcionats a despeses anàlogues de la pròpia Cúria diocesana. § 5. Per a permetre que l’autoritat eclesiàstica a la qual fa referència l’art. 3 § 1 pugui exercir el seu deure de vigilància, les entitats mencionades en l’art. 1 § 1 han de presentar a l’Ordinari competent el balanç anual, tal com ho indiqui el propi Ordinari. Art. 11. – El bisbe diocesà ha de, si fos necessari, fer públic als seus fidels el fet que l’activitat d’un determinat organisme de caritat ja no respon a les exigències dels ensenyaments de l’Església, prohibint per consegüent l’ús del nom «catòlic» i adoptant les mesures pertinents en el caso que apareguessin responsabilitats personals. Art. 12.- § 1. EI bisbe diocesà ha d’afavorir l’acció nacional i internacional dels organismes de servei de la caritat sota la seva sol•licitud pastoral, en particular la cooperació amb les circumscripcions eclesiàstiques més pobres, anàlogament al que estableixen els cànons 1274 § 3 CIC i 1021 § 3 CCEO. § 2. La sol•licitud pastoral per les obres de caritat, segons les circumstàncies de temps i de lloc, poden exercir-la conjuntament diversos bisbes de les diòcesis més properes respecte a més d’una Església, d’acord amb el dret. Si es tractés d’àmbit internacional, caldria consultar preventivament el Dicasteri competent de la Santa Seu. Així mateix, és oportú que, per a iniciatives de caritat d’àmbit nacional, el bisbe consulti l’oficina corresponent de la Conferència Episcopal. Art. 13.- L’autoritat eclesiàstica del lloc conserva sempre íntegre el dret de donar el seu consentiment a les iniciatives d’organismes catòlics que es desenvolupin en l’àmbit de la seva competència, en el respecte de la normativa canònica i de la identitat pròpia de cada organisme, i és el seu deure de Pastor vigilar per tal que les activitats realitzades a la seva diòcesi es duguin a terme conformement a la disciplina eclesiàstica, prohibint-les o adoptant les mesures necessàries si no la respectessin. Art. 14. – On sigui oportú, el bisbe promogui les iniciatives de servei de la caritat en col•laboració amb altres Esglésies o comunitats eclesials, salvant les peculiaritats pròpies de cadascú. Art. 15. – § 1. El Consell Pontifici «Cor Unum» té la tasca de promoure l’aplicació d’aquesta normativa i de vigilar que s’apliqui en tots els àmbits, sense perjudici de la competència del Consell Pontifici per als Laics sobre les associacions de fidels, prevista en l’art. 133 de la Constitució apostòlica Pastor Bonus, així com la de la Secció per a les Relacions amb els Estats de la Secretaria d’Estat, i salvades les competències generals dels altres Dicasteris i Organismes de la Cúria Romana. En particular, el Consell Pontifici «Cor Unum» ha de vigilar que el servei de la caritat de les institucions catòliques en àmbit internacional es desenvolupi sempre en comunió amb les respectives Esglésies particulars. § 2. Anàlogament, correspon al Consell Pontifici «Cor Unum» l’erecció canònica d’organismes de servei de caritat en l’àmbit internacional, assumint successivament les tasques disciplinàries i de promoció que corresponguin per dret. Ordeno que tot el que he deliberat amb aquesta Carta apostòlica en forma de Motu Proprio s’observi en totes les seves parts, malgrat qualsevol disposició contraria, encara que sigui digna de particular menció, i estableixo que es promulgui mitjançant la publicació en el diari «L`Osservatore Romano», i que entri en vigor el 10 de desembre de 2012. Donat al Vaticà, el dia 11 de novembre de 2012, vuitè Any de Pontificat. BENEDICTUS PP. XVI