Les persones sense llar ens recorden a tots que «una vegada vaig ser tu»

Les persones sense llar llegiran un Manifest per a reclamar «programes efectius per a deixar de ser una res i formar part d’un tot».

En el marc dels actes programats amb motiu del Dia de Persones sense Llar, una jornada que se celebra enguany el 25 d’octubre sota el lema “NO TENIR CASA MATA”, nombroses ciutats espanyoles acullen aquest matí diverses convocatòries en les quals seran les mateixes persones sense llar les que donaran lectura a un Manifest en el qual ens recorden a tots que “una vegada vaig ser tu” i reclamen “a les autoritats la posada en marxa de programes efectius perquè se’ns rebategi de nou, per a deixar de ser una res i formar part d’un tot”.


Aquests actes han estat convocats per les entitats que promouen a Espanya aquesta jornada: Càritas, Faciam (Federació d’Associacions i Centres d’Ajuda a Marginats), XaPSLL (Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona) i besteBI (Plataforma per l’Exclusió Residencial i a favor de les Persones Sense Llar de Bilbao).


Aquest és el text íntegre del Manifest:


I tu, què dius? Digues basta. NINGÚ SENSE LLAR


«Hola, el meu nom és cap. No tinc rostre. No tinc vida i fins jo dubto de la meva pròpia existència. Tampoc tinc família, ni amics i només sento l’alè de la solitud i el silenci.
Jo sóc la cara d’ell o d’ella, sóc el no-res amb records i una història per motxilla. Una vegada vaig ser tu. Vaig ser una persona de les quals anomeneu “normal”, amb família, llar, amics i les mateixes necessitats banals de les quals avui tan orgullós es vana aquesta societat.


Avui, aquesta persona sense rostre ni nom parla per totes aquelles que carreguen el mateix pes.


Per cada ancià, anciana, home, dona, nen o nena que travessa per aquest sinuós i estret camí… possiblement tu ens coneixes millor com exclosos socials… quina paraula eh?… però, Què significa en realitat? Què no comptem?, Què restem?, Què no valem?… Què som per a tu?…


Nosaltres, les persones sense llar no jutgem a la totalitat de la societat, però mentiria si no digués que sí que sentim vergonya. Sentim una humil i pacífica vergonya d’aquesta societat que sempre va imperar “tant tens, tant vals”.


Que irònic!… Resulta que, tenim ganes de viure, ganes de progressar. Lluitem cada dia per aconseguir una bona acció, alguna cosa que aportació i no resti. Peculiarment la vida té la seva manera de corregir i ens ha ensenyat al món sencer que no hem d’anar pel mateix camí pel qual anàvem… no oblidis mai que jo, vaig ser tu…
A principis d’enguany un insignificant virus va posar en escac a tot el planeta…. I va sorgir el miracle, el millor de nosaltres i nosaltres va sortir com a raça. Ja no hi havia tanta diferència, ja tots érem un i les aliances van tornar a néixer, van tornar a ressorgir. Gran part del món va ser conscient del que era la solitud i el silenci. Voluntaris i voluntàries, autoritats, professionals, desconeguts i desconegudes van donar el millor de si mateix per a minimitzar els danys d’aquesta malaltia que es va emportar a la generació que ens va donar la vida. Els nostres pares, mares, avis i àvies… una generació que va saber de la misèria i l’agònica tristesa. Aprenguem de les nostres fallades i cuidem com el gran tresor que són, els nostres majors, li ho devem, ens el devem.


Per tot això, demanem a les autoritats la posada en marxa de programes efectius perquè se’ns rebategi de nou, per a deixar de ser una res i formar part d’un tot. Un tot que lluiti conjuminant esforços i en la mateixa direcció. No més silencis, no més dolor, no més buits… la societat ara comença a intuir que voguem les mateixes mars i ha d’entendre que si remem tots i totes, menys serà l’esforç. Necessitem projectes reals d’inclusió social, tractaments mèdics per als drogodependents que abasti major espectre social. Programes efectius de visita, ajuda i escolta dels nostres majors. Necessitem que els nostres joves coneguin la nostra història per a evitar que es reprodueixi de nou. Volem que la societat sencera es faci ressò de la nostra muda veu i que pensin que avui som nosaltres i nosaltres, però… i demà?… fem una crida als governs que ens regeixen perquè no hi hagi més gent sense nom ni cara, sense vida ni futur.


Nosaltres i nosaltres, que som vosaltres i vosaltres, llancem un crit sord d’ajuda perquè compteu amb cadascun d’aquests homes i dones que estan preparats parar agafar el testimoni i retornar a aquesta part de la societat l’ajuda rebuda. Però res canviarà fins que no entenguis que una vegada, vaig ser com tu.»

Donada l’excepcionalitat de la situació sociosanitària, enguany es restringiran al màxim els actes de mobilització ciutadana en els espais urbans. Al costat d’això, al llarg d’aquesta setmana es van impulsant accions en línia en xarxes socials sota l’etiqueta #notenercasamata per a donar el protagonisme a les persones participants en els programes i recursos de les entitats socials.

A Madrid, les pantalles gegants situades en la plaça del Callao projectaran al llarg d’avui imatges i testimoniatges de persones sense llar.

Las personas sin hogar nos recuerdan a todos que «una vez fui tú»

Las personas sin hogar leerán un Manifiesto para reclamar «programas efectivos para dejar de ser una nada y formar parte de un todo».

En el marco de los actos programados con motivo del Día de Personas sin Hogar, una jornada que se celebra este año el 25 de octubre bajo el lema “NO TENER CASA MATA”, numerosas ciudades españolas acogen esta mañana diversas convocatorias en las que serán las propias personas sin hogar las que darán lectura a un Manifiesto en el que nos recuerdan a todos que “una vez fui tú” y reclaman “a las autoridades la puesta en marcha de programas efectivos para que se nos rebautice de nuevo, para dejar de ser una nada y formar parte de un todo”.

Estos actos han sido convocados por las entidades que promueven en España esta jornada: Cáritas, Faciam (Federación de Asociaciones y Centros de Ayuda a Marginados), XaPSLL (Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona) y besteBI (Plataforma por la Exclusión Residencial y a favor de las Personas Sin Hogar de Bilbao).

Este es el texto íntegro del Manifiesto:

¿Y tú, qué dices? Di basta. NADIE SIN HOGAR

«Hola, mi nombre es ninguno. No tengo rostro. No tengo vida y hasta yo dudo de mi propia existencia. Tampoco tengo familia, ni amigos y solo siento el aliento de la soledad y el silencio.

Yo soy la cara de él o de ella, soy la nada con recuerdos y una historia por mochila. Una vez fui tú. Fui una persona de las que llamáis “normal”, con familia, hogar, amigos y las mismas necesidades banales de las que hoy tan orgulloso se jacta esta sociedad.

Hoy, esta persona sin rostro ni nombre habla por todas aquellas que cargan el mismo peso.

Por cada anciano, anciana, hombre, mujer, niño o niña que atraviesa por este sinuoso y angosto camino… posiblemente tú nos conozcas mejor como excluidos sociales… vaya palabra ¿eh?… empero, ¿Qué significa en realidad? ¿Qué no contamos?, ¿Qué restamos?, ¿Qué no valemos?… ¿Qué somos para ti?…

Nosotras, las personas sin hogar no juzgamos a la totalidad de la sociedad, pero mentiría si no dijese que sí sentimos vergüenza. Sentimos una humilde y pacífica vergüenza de esta sociedad que siempre imperó “tanto tienes, tanto vales”.

¡Que irónico!… Resulta que, tenemos ganas de vivir, ganas de progresar. Luchamos cada día por conseguir una buena acción, algo que aporte y no reste. Peculiarmente la vida tiene su forma de corregir y nos ha enseñado al mundo entero que no debemos ir por el mismo camino por el que íbamos… no olvides nunca que yo, fui tú…

A principios de este año un insignificante virus puso en jaque a todo el planeta…. Y surgió el milagro, lo mejor de nosotros y nosotras salió como raza. Ya no había tanta diferencia, ya todos éramos uno y las alianzas volvieron a nacer, volvieron a resurgir. Gran parte del mundo fue consciente de lo que era la soledad y el silencio. Voluntarios y voluntarias, autoridades, profesionales, desconocidos y desconocidas dieron lo mejor de sí mismo para minimizar los daños de esa enfermedad que se llevó a la generación que nos dio la vida. Nuestros padres, madres, abuelos y abuelas… una generación que supo de la miseria y la agónica tristeza. Aprendamos de nuestros fallos y cuidemos como el gran tesoro que son, nuestros mayores, se lo debemos, nos lo debemos.

Por todo ello, pedimos a las autoridades la puesta en marcha de programas efectivos para que se nos rebautice de nuevo, para dejar de ser una nada y formar parte de un todo. Un todo que luche aunando esfuerzos y en la misma dirección. No más silencios, no más dolor, no más vacíos… la sociedad ahora comienza a intuir que bogamos los mismos mares y debe de entender que si remamos todos y todas, menos será el esfuerzo. Necesitamos proyectos reales de inclusión social, tratamientos médicos para los drogodependientes que abarque mayor espectro social. Programas efectivos de visita, ayuda y escucha de nuestros mayores. Necesitamos que nuestros jóvenes conozcan nuestra historia para evitar que se reproduzca de nuevo. Queremos que la sociedad entera se haga eco de nuestra muda voz y que piensen en que hoy somos nosotros y nosotras, pero… ¿y mañana?… hacemos un llamamiento a los gobiernos que nos rigen para que no haya más gente sin nombre ni cara, sin vida ni futuro.

Nosotros y nosotras, que somos vosotros y vosotras, lanzamos un grito sordo de ayuda para que contéis con cada uno de estos hombres y mujeres que están preparados parar coger el testigo y devolver a esa parte de la sociedad la ayuda recibida. Pero nada cambiará hasta que no entiendas que una vez, fui como tú.»

Dada la excepcionalidad de la situación socio-sanitaria, este año se restringirán al máximo los actos de movilización ciudadana en los espacios urbanos. Junto a ello, a lo largo de esta semana se vienen impulsando acciones on line en redes sociales bajo el hashtag #notenercasamata para dar el protagonismo a las personas participantes en los programas y recursos de las entidades sociales.

En Madrid, las pantallas gigantes ubicadas en la Plaza del Callao proyectarán a lo largo de hoy imágenes y testimonios de personas sin hogar.

Només l’amor ho il·lumina tot

1.220€ de 20.000€ recaptat
Informació Personal

Altres
Terms

Import de la donació: 100,00€

Tambè pots realitzar una Transferència o un Bizum
  • ES36 2100 0018 1702 0051 6790
  • BIZUM 33449
Si fas una transferència o BIZUM envia’ns les teves dades personals i el comprovant de la transferència a caritas.cdurgell@caritas.es o al whatsapp +34622470683

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

CatalanSpanish