Tinc 56 anys. Sóc nascut a Linyola (Pla d’Urgell). Sóc prevere diocesà i delegat episcopal de Càritas d’Urgell.
Foto d’arxiu Mn. Jaume Mayoral
Vostè és de Linyola li agradaria fer de mossèn al seu poble on tot va començar? La veritat és que hi ha un estira-i-arronsa, a Linyola hi tinc les arrels, la família i els bons amics, però també pesa la frase que ens diu “ningú és profeta a la seva terra”. Els mossens tenim l’avantatge que és el Bisbe que et nomena per un lloc o un altre, i aquesta preocupació recau en ell.
En quantes parròquies ha estat ?Han estat unes quantes, després de 32 anys d’ordenació com a prevere, però pels que ens llegiu aquí teniu l’itinerari: Puigcerdà, Talarn-AGBS, Escaldes-Engordany, Madrid, Ivars d’Urgell, Ponts i Agramunt. A més dels petits poblets que hem acompanyat lligats a aquestes parròquies de referència. Una geografia que m’ha permès conèixer la realitat nord-sud del Bisbat.
Quin és el millor record que té com a mossèn? Ufff… ni hi ha molts, i es fa difícil parlar del “millor record”, si us puc dir que en cada etapa de la meva vida com a prevere hi tinc molt bons records, també cal dir que hi ha hagut moments molt complicats. Per dir-ne alguns de bons, van associats a la meva tasca docent en centre educatius que també han estat molts, és veritat que els infants i joves t’ajuden a carregar les “piles”.
Com va ser fer-se mossèn… Típica vocació d’infància, en aquell moment que la vida de les parròquies omplien molts moments de les vides dels pobles. També és veritat que era una Església que feia camí amb la gent i que lluitava per un món millor. El contacte amb la parròquia em va portar a fer-me mossèn.
Si tornéssiu a tenir 15 anys, elegiríeu el mateix projecte de vida lligat a Déu… Sí, però enfocat d’una altra manera, personalment a certa edat de la vida, com ara tinc, veig amb certa gelosia la vida de les famílies, i cal dir que també hi ha famílies creients. De vegades la soledat de la vida dels mossens fa forat en l’ànim, bé jo tinc una família que sempre estan a prop de tot allò que m’afecta i això és vital, això no obstant hi falta aquell “plus”.
Ara mossèn és a Agramunt que l’hi ha sorprès d’aquesta població? He estat de males, ja que al poc d’arribar-hi vam tenir i patir la pandèmia, això ha dificultat alguns projectes pastorals i personals que volia viure. Però val a dir que els agramuntins i la gent de la Ribera del Sió -on acompanyem 17 parròquies- tenen un bon tarannà, són dinàmics, participatius, però cal treballar el tema de la fe, tenim també pandèmia religiosa, que cal sumar a la pandèmia sanitària i social.
Creu que es podrà tornar a reactivar la Càritas parroquial a Agramunt? Crec que quan tornem a una normalitat haurem de revifar una Càritas Parroquial que hi ha de ser, no només per tenir com a mossèn el Delegat episcopal, sinó perquè els grans i mitjans pobles del nostre Bisbat haurien de tenir constituïda una Càritas Parroquial, crec que dóna un bon servei a moltes situacions de vulnerabilitat i pobresa que les parròquies ha d’atendre, com a tasca d’una església que te com a opció preferencial els pobres.
Vostè quan creu que ja no caldrà Càritas? Crec que Càritas sempre la necessitarem, potser arribarà un moment que l’estat del benestar serà una realitat per a tothom, però Càritas continuarà present per oferir el seu acompanyament i els seus recursos per consolidar més aquest bé comú. Per això he triat com a frase introductòria una frase del Nou Testament “l’Amor no passarà mai”, i ja sabeu que Caritat vol dir estimar, viure l’amor cap als altres, per tant Càritas perviurà en el cor de l’Església que batega juntament amb la fe i l’esperança.
Què ha après dels pobres? Que la pobresa no et pot restar gens de dignitat. Que darrere cada persona necessitada hi ha un rostre, un nom, una vida i sobretot una esperança. I a més que molts pobres de butxaca tenen una riquesa humana i moral que ja voldria per a mi i per molta gent que va d’ètic i de ciutadà modèlic per la vida.
Càritas ha estat a l’altura des de l’inici de la pandèmia? Sens dubte que sí, només cal veure el dia a dia de Càritas arreu del món, a casa nostra i més concretament al nostre Bisbat, ha estat una feina on s’han destinat molts recursos econòmics i humans per poder donar resposta a la pandèmia social que tant ha afectat i afecta moltes famílies. Com a entitat hem estat en tots els fronts on es demanava ajuda per als vulnerables i els nous vulnerables que la covid ha creat. I si parlem d’una Càritas a l’alçada no podem deixar de dir que també hi ha hagut una resposta de la nostra gent a l’alçada, amb la seva ajuda i implicació en la feina feta en aquests dos anys.
Quin paper ha de tenir Càritas en l’educació dins de les famílies Permeteu-me el símil religiós que diu que l’Església és mare, perquè Càritas no pot defugir d’aquest paper de cara a les famílies. No hi ha dubte que l’acció i la dinàmica de Càritas ha anat canviant, en els projectes, accions, … Però hi ha una aposta que sempre hi ha estat i és fer de la família una resposta constructiva i central per a millorar la societat i resoldre la pobresa. Càritas ajuda, acompanya, serveix, …per tant educa, aquest ha de ser el seu rol envers les famílies que venen a Càritas.
Com pensa que s’ha de preparar Càritas per fer front a aquests anys? Aquí podríem parlar d’objectius, de projectes, de plans estratègics, que no es poden menystenir, però crec que la millor manera de preparar-se de Càritas per aquest nou mil·lenni és no perdent la il·lusió que ens fa avançar dia a dia, no deixar de costat el compromís i la justícia, amb aquests sentiments viscuts segur que podem fer front i guanyar tots les dificultats que ens guaiten i ens esperen a la cantonada.
Quines polítiques socials ha de defensar Càritas? Ho diré des de la Doctrina Social de l’Església, que ens recorda que cal “Treballar per la llibertat i la dignitat de tota persona humana”
Una última frase per la gent de Càritas…. Hi ha molt de fet, però queda molt per fer, ens hi ajudes, ara no podem defallir, ens necessiten!!!
Entrevista a Mn. Jaume Mayoral