Amb les ferides de la pandèmia encara obertes, les llars a Espanya afronten ara una nova crisi, aquesta vegada de tipus inflacionària, derivada principalment de la guerra a Ucraïna. El conjunt de la societat està afectada per l’encariment del cost de la vida. Els rebuts augmenten i cada cop costa més omplir la nevera i pagar les factures.
Davant aquest nou contratemps, tres de cada deu llars a Espanya (31,5%) no compten amb un pressupost que garanteixi unes condicions de vida dignes. Així es desprèn de l’informe “El coste de la vida y estrategias familiares para abordarlo”, presentat per Natalia Peiro, secretària general de Càritas Espanyola, i Thomas Ubrich, membre de l’equip tècnic de la Fundació FOESSA.
Per arribar a aquesta conclusió, l’estudi proposa la construcció del pressupost de referència per a unes condicions de vida dignes (PRCVD). És un sistema de mesurament complementari, que permet abordar la pobresa no només a partir dels ingressos disponibles, sinó que els associa a les necessitats bàsiques de les llars.
Aquest indicador -sobre el qual la UE també està treballant amb l’objectiu de definir una metodologia comuna de mesurament als estats membres- contempla no només l’accés als aliments, sinó també altres béns necessaris com ara l’habitatge, el seu equipament o subministraments (energia o internet). A més, pren en compte l’accés a drets com l’educació, l’oci, les despeses sanitàries o l’atenció a les situacions de dependència. En resum, el pressupost resultant és la suma de vuit partides de despeses necessàries perquè qualsevol llar pugui viure en condicions de vida dignes.
A partir d’aquesta aproximació a les necessitats reals de les llars, l’estudi adverteix que el 31,5% de les llars a Espanya (sis milions de famílies) tenen uns ingressos molt per sota del que necessitarien per viure en condicions de vida dignes – és a dir, que viuen amb ingressos inferiors al 85% del seu pressupost de referència-. Aquest percentatge és superior a la taxa de pobresa relativa (20,7%) i la taxa AROPE (25,3%), calculades per l’INE per a l’any 2019.
Menors a càrrec i lloc de residència
La metodologia assenyala com a asfixiant la realitat de les llars que tenen menys del 85% del pressupost de referència. Es tracta de llars amb greus dificultats, el pressupost de les quals varia molt sensiblement segons la presència de menors i adolescents a la llar, així com per la ciutat de residència. Així, en el cas d’una llar unipersonal a Barcelona, suposa viure amb menys de 1.400 euros mensuals davant de gairebé 1.000 euros a la ciutat de Càceres. Per a una llar d’una parella amb dos joves més grans de 13 anys a Madrid, el 85% del pressupost de referència implica no arribar als 2.900 euros mensuals davant els 2.400 euros en el cas d’Ourense. Per a una llar monoparental amb dos nens menors de 12 anys suposa viure amb menys de 2.200 euros a Sant Sebastià i prop de 1.300 euros a Ciudad Real.
Les partides de despeses essencials –habitatge, alimentació i transport–, que són els capítols de la despesa a què les famílies estan dedicant la major part dels seus ingressos, són precisament els que estan suportant el major increment dels preus. Així, la inflació corresponent a les despeses en habitatge i subministraments (aigua, llum, gas) arribava el juny del 2022 al 19%, igual que la partida de transport. Per part seva, el creixement dels preus de l’alimentació superava el 13%.
Més de 80 de cada 100 euros
La inflació constant dels últims mesos i la seva incidència acusada en aquests tres grups de despeses està dibuixant un escenari especialment preocupant per a les famílies amb menys recursos.
Si abans de la crisi de la inflació, les llars amb ingressos inferiors a 1.500 euros mensuals destinaven a aquestes tres partides 61 euros de cada cent euros que ingressaven, en acabar l’any estaran dedicant-ne 80 de cada cent. Les famílies en pitjor situació -amb ingressos menors de 1.000 euros- que abans de la crisi es veien obligats a dedicar gairebé el 70% d’aquesta quantitat exclusivament a habitatge i alimentació, en acabar l’any superaran els 80 euros de cada 100.
Estratègies de les famílies més vulnerables per sobreviure
Igual que en els primers anys de la Gran Recessió i la crisi econòmica associada a la Covid-19, les famílies, el matalàs de les quals és petit o inexistent tracten d’afrontar la falta o la pèrdua de capacitat econòmica de la llar a través de diverses estratègies per esquivar les dificultats econòmiques.
Set de cada deu llars vulnerables han renunciat o han reduït les despeses en roba i calçat i gairebé la meitat han retallat el pressupost familiar en alimentació (3 milions de llars), fins al punt que una quarta part no pot portar la dieta especial que necessita per qüestions mèdiques o que el 18% de llars amb nens ha deixat d’usar el menjador escolar per no poder-lo costejar (gairebé mig milió de llars amb nens a càrrec).
La llum o el gas són despeses ineludibles, sobretot si la llar integra menors d’edat o persones dependents. Tot i això, sis de cada deu llars han reduït el consum d’electricitat, aigua o calefacció, i un 22% ha demanat ajudes per pagar els seus subministraments.
Tot i els riscos evidents per a la salut, una tercera part de les llars amb greus dificultats, va renunciar a tenir un accessori sociosanitari que necessitava (pròtesis, ulleres, audiòfons), i el 14% va deixar de comprar algun medicament per qüestions econòmiques.
Algunes propostes
La crisi de la Covid-19 va deixar una empremta profunda que ara es veu agreujada per l’escalada de la inflació. “Tenim una nova oportunitat d’actuar amb mesures urgents sobre les conseqüències, però també sobre les causes estructurals d’una realitat que sempre perjudica amb més força els mateixos. De nou des de FOESSA i Càritas apel·lem a més justícia social ia treballar pel bé comú començant pels sectors més vulnerables de la societat”, va subratllar la secretària general.
Davant d’aquesta situació, Càritas Espanyola considera necessari que les polítiques públiques abordin la pobresa i la desigualtat des d’una doble perspectiva: rescatant les famílies que estan patint més, però també perfeccionant el sistema de protecció social a llarg termini.